No
em quedava més remei per arreglar el desastre que hi tenia al cap
que visitar al barber, potser ell hi podria fer alguna cosa. "Això
és greu, jove, això és greu..", em deia el barber mentre
m'examinava pensatiu el cap, "...la gent com tu és la ruïna
dels barbers, poques vegades m'he trobat amb un cap tan descuidat.
Quan de temps fa que no visites una barberia? Però no passis ànsia
que no hi ha res que no tengui arreglo!". Amb decisió va
agafar les tisores i començà a retallar entre aquella espessor
descambuixada que em cobria el cap, però els frondosos boscos de la
meva cabellera feren a miques les tisores del barber. Aquell home
provenia d'una família que durant generacions havia exercit amb
eficiència el noble ofici de barber i no es donaria tan fàcilment
per vençut. Mentre s'apoderava d'unes tisores d'un acer més gruixut
em comentava que havia vist descambuixes de tot tipus i que aquestes
coses passaven per una falta d'higiene i hàbits regulars. A
diferència dels animals nosaltres ens hem de preocupar d'anar ben
pentinats. És imprescindible tenir cura del nostre cap, i és per
això que el seu ofici és tan important, se l'ha de visitar amb
regularitat! La saviesa popular no parla en va quan diu que s'ha
d'anar pel món amb el cap ben alt, i no hi ha millor manera de
fer-ho que amb un bon pentinat. I mentre em deforestava la cabellera,
aquell home parlava i em sermonejava sense aturar, autocomplaent-se,
enaltint el seu ofici. Jo a estones desitjava que, per equivocació o
per miracle, les seves tisores es desviessin cap a les meves orelles
i no haver-lo d'escoltar. Però només era un barber, no feia
miracles.
Em
comentava que feia temps que no es trobava amb un "cas" de
tal magnitud, i que per molt que retallés, amb tisores i serres, no
resultava gens senzill aclarir aquell desordre. Milers d'incerteses
escampades com polls m'embullaven la cabellera, mentre que les males
idees hi creeixien com la mala herba sense deixar-hi passar la més
mínima espurna de claredat. Com si es tractés d'una bolla de vidre,
hi veia en el meu cap els traumes que m'havien deixat aquelles
repugnants clapes, els nervis batallant a mort uns amb els altres
deixant una caspa de pors i obsessions que no desapareixien ni amb el
millor dels xampús. Com un Magallanes fascinant pel nou món mai
explorat que s'hi trobava al meu cap, m'anava relatant el que hi
descobria en les penombres del meu cap. Una fauna de pensaments
anormals i repulsius, la vegetació on l'ambició i l'assossec s'hi
perdien, la textura volcànica provocada per les ferides de la
inquietud que em mal gratava. El barber no donava crèdit al que hi
veia, i em renyava per no haver-lo visitat abans i tenir cura de tot
aquell desorde. Però darrere de totes aquelles queixes s'hi podia
intuir l'alegra satisfacció d'aquell home, d'haver trobat un cap com
el meu. En la monotonia de tots els oficis sempre s'hi enyora
l'aventura.
Amb
esforç i perseverança, el barber ja havia eradicat gran part del
descambuix amb el que jo m'havia presentat a la barberia, però no
semblava que el desastre arribés a cap resolució. Jo entenia que no
s'hi pogués fer res i em donava per vençut, però la dignitat del
barber no em permetria sortir de la barberia lluint al cap aquella
vergonya, que ja no només era meva sinó que ja era nostra. Va
arraconar les tisores, es va posar una bata blanca i amb un bisturí
va anar tallant la superfície circumval·lant del meu cap. Quan va
percebre que em posava un poc nerviós em va fer un gest
tranquil·litzador i, amb dissimulat orgull, em va senyalar amb el
dit la titulació penjada a la paret que l'acreditava com a
neurocirurgià. M'hauria agradat que almenys hagués considerat la
possibilitat d'anestesiar-me però no em va semblar el moment més
adequat per pertorbar la seva concentració amb els meus capricis.
Quan
em va acabar d'obrir el cap, el barber va exclamar: "Ahà! Tens
un cervell on s'hi podrien fregir patates!", i es va posar a
riure escandalosament del seu propi acudit. Al cap d'una estona, quan
se li van acabar les rialles, va procedir a rentar-me el cervell.
Deia que fins i tot amb els guants de làtex posats resultava
repugnant manipular aquella porqueria. De tant en tant, amb el
bisturí m'arrabassava algun nervi que feia mal a l'estètica i a la
salut. Però el que realment el preocupava era que els meus
neurotransmissors estaven horrorosament despentinats. Feia mal als
ulls veure de quina manera els neurotransmissors no tenien el mínim
sentit de l'harmonia. No ho havia vist mai en la seva vida. Jo no
entenia res quan em parlava de no sé quins problemes amb la
serotonina, les catecolamines, dopamines i altres tecnicismes
estranys. Però aquell home sabia de què parlava i a mi, arribats en
aquell punt, no em quedava més remei que confiar amb el seu saber
fer. O sigui que vaig deixar que em pentinés i retallés els
neurotranmissors al seu gust, amb un poc de dopamina per aquí, un
poc de serotonina per allà,... Jo li cedia la meva total confiança
perquè m'aferrés i desferrés les calcomanies on ell trobés més
convenient. Només li vaig suggerir que em deixés alguna neurona, no
m'agradaria que quedés massa curt.
Però
a mesura que jo m'havia anat relaxant i cedit la meva total confiança
al barber, ell es va anar, de mica en mica, desesperant. El veia a
través del mirall, nerviós i agitat, com els cabells li queien de
l'estrès. Em feia gràcia la idea d'un barber perdent els cabells
mentre exerceix el seu ofici, però abans de poder esbossar un
somriure ell va esclatar en un crit de ràbia i impotència.
Desesperat, em va recriminar, com ho fan els pares i els mestres amb
els casos perduts, que hagués descuidat d'aquesta manera el meu cap
i que ara ja era massa tard per arreglar aquell desgavell. No hi
havia res a fer, deia mentre la ràbia es convertia en plors que el
tombaven en terra per lamentar-se. Em vaig sentir malament per ell,
aquell home havia posat tota la seva dedicació i energia per
arreglar-me el cap fins a haver esgotat tota esperança. No l'hauria
d'haver posat en aquella situació. Li vaig dir que no es preocupés,
que em posaria un capell i ningú se'n adonaria de res. El barber es
va aixecar immediatament en sentir les meves paraules, i en posat
amenaçant em va dir que de cap de les maneres. Seria la ruïna per
al seu negoci i la seva reputació si algú em veiés sortir del seu
establiment amb un capell al cap. Es va posar a rumiar, pensatiu, i
de cop semblava haver trobat una resposta. No li agradava gens haver
arribat en aquell punt, em deia, però no hi havia altra solució: la
guillotina.
Va
sortir un moment a fora per davallar les persianes de l'establiment i
penjar-hi el cartell de tancat. Em va fer aixecar de la cadira i em
va fer seguir-lo, silenciosos els dos, per un passadís fins a una
cambra fosca. Mentre encenia els llums que il·luminaven l'artefacte
m'explicava que allò era una màquina que els seus avantpassats
usaven molt feia cosa d'uns dos-cents anys però que per la seva mala
fama havia quedat en desús. Jo acomodava el meu cap a la guillotina
tal com el barber m'havia indicat, mentre ell feia tots els
preparatius per posar en marxa aquella maquinària. Em comentava que
era una llàstima que un artefacte com aquell tengués tan mala fama,
perquè realment feia miracles. Ell tan sols l'havia pogut usar unes
dues o tres vegades, deia, al llarg de la seva extensa trajectòria
professional i ja quasi n'havia oblidat l'existència. Si allò no
posava fi als meus, ja nostres, mals de cap, ja podia comptar en què
res ho feria. El vaig veure il·lusionat de poder posar fi al
problema, es percebia, tant en les seves paraules com en l'afecte amb
què manipulava l'artefacte, un cert goig. Semblava feliç de poder
fer ús de la guillotina, i jo me n'alegrava per aquella persona a
qui tanta gratitud devia. Era com un infant retrobant-se amb una
joguina perduda.
La
fulla d'acer queia i el meu cap rodava per terra. El Barber celebrava
la decapitació amb eufòrics salts d'alegria, esquitxant les parets
de la sala amb la meva sang vessada. La satisfacció era mútua, no
podíem estar més contents. Vaig agafar el meu cap del terra i li
vaig oferir al barber com a paga pels seus serveis. Ell el va penjar
amb orgull a la paret, al costat del títol de neurocirurgià, i em
va acompanyar a la sortida. Mentre ens acomiadàvem em va donar un cop
a l'esquena i em va dir; “ara ja podràs anar pel món amb el cap
ben alt!”.
