Una relació etcetèrica

Em vaig enamorar de la teva tristor, m'agradava, i ara estem junts. Però d'ençà que estem junts et veig alegre i feliç, i ja no puc continuar així, ja no ets la mateixa d'abans. Has canviat. Em sap greu però t'he de deixar. I et deixo i et poses a plorar, t'entristeixes i m'arribes de nou al cor. Reconec en les teves llàgrimes a la persona que he estimat. I tornem a estar junts però a tu això et fa feliç, una felicitat que, em sap greu, però no puc suportar. I et deixo, et tornes a entristir, jo em torn a enamorar i etcètera.

LA SALA D'ESPERA

Em fan passar molt amablement a la sala d’espera. És una habitació petita que fa que prop de la mitja dotzena de pacients que hi som ens sentim massa estrets. M’assec a una cadira al davant d’una al·lota bastant atractiva. Té els cabells negres i llisos, els ulls clars i un escot bastant generós. No crec que tengui més de vint anys. La mir i ella no em mira. Ella mira a un home de posat elegant que s’asseu al meu costat. I ell la mira a ella. Se somriuen. I jo començ a sentir-me incòmode i un poc desplaçat d’aquest joc de mirades al que ningú m’ha convidat. Per si no fos prou la incomoditat al meu altre costat hi tenc una dona vella, molt vella, que respira forçadament i amb dificultat, i em dóna la sensació que en qualsevol moment podria deixar de fer-ho.

Va passant l'estona i el cardiòleg no fa passar a ningú. I jo sento com si el meu cor i la saleta a on estic s'anessin encongint més i més. Em sent atrapat entre aquestes quatre parets blanques, entre una vella moribunda i l'inici d'una relació sexual. I per si no fos prou el neguit de l'espera es sent des d'un racó de la sala a un home d''una cinquantena d'anys, calb, bigotut, repulsiu, que no atura de remugar. Porta mitja vida en aquesta sala esperant a què el facin passar, com si no tengués altres feines a fer que quedar-se aquí assegut esperant al seu torn, diu i no atura de repetir. I la sonoritat de les seves queixes encongeixen encara més aquestes parets. La meva impaciència s'incrementa.

A la fi obren la porta i pens que cridaran el meu nom, però tot d'una me'n adon que jo he estat el darrer a arribar a la sala i que encara em deu quedar una bona estona d'espera. Però no criden a ningú sinó que entren una mare i el seu fill.

L'infant és un petit dimoni. No té més de quatre anys i no s'està aturat, es remena per tots els racons possibles i per explorar d'aquesta sala tan petita, agafa les revistes de la tauleta, les llença per terra, les trenca. La seva desbocada energia contrasta amb el nostre esgotament. La seva mare més capficada en la lectura de les revistes del cor el crida a l'ordre, amb veu monòtona, guiada per una inèrcia que es sap inútil, mentre no perd el fil de les seves lectures. El senyor calb del bigoti, a qui les revistes l'entretenien molt, no dóna crèdit al mal comportament de l'infant, i com impel·lit per un sentiment heroic alça la veu a la criatura, dient-li que ha d'obeir a la seva mare i portar-se bé. L'infant atura un moment de jugar amb les revistes, just per mirar-lo fermament i fer-lo callar dient-li bola de billar. L'home, empegueït, s'encongeix impotent. Jo també.

Segueixen passant les hores i el doctor no fa passar a ningú a la seva consulta. L’home elegant s’ha assegut al costat de l'al·lota atractiva i furtivament li acaricia les cuixes. L'infant es remena d'un lloc a altre, la seva mare se'n desentén d'ell, l’home calb i bigotut ja torna a remugar. Jo crec que d’aquí poc tendré un infart. I la mòmia del meu costat deixa caure el seu cap sobre la meva espatlla, i sento sobre mi el pes de tota la seva existència, el pes de tota la meva existència.

I l'espera continua. A un racó de la sala l'al·lota atractiva i l’home elegant es posen a  fer l’amor, l’infant els mira fixament i li demana a a la seva mare què és el que estan fent. S’estan fent pessigolles, diu ella mentre passa pàgina a una revista. Just quan la bella parella ha acabat la seva pràctica per fi s'obri la porta. Madò Maria Cristina, diu una infermera. I just en el moment en que acaben de dir el seu nom la vella, que reposa en la meva espatlla, deixa de respirar i la infermera s’emporta el seu cadàver.

Sent que la vida se m’esgota entre aquestes quatre parets, entre tots aquests desconeguts que no fan més que disparar-me el neguit de l’espera. Si el cardiòleg no em fa passar aviat crec que el meu cor acabarà per esclatar i tenyirà de vermell aquestes parets tan blanques. D'una salsa d'espera.

Passen les hores i les segueixen els dies, els mesos i els anys. L'al·lota atractiva i l’home elegant han format una família, tenen tres fills molt eixerits. L’infant ha crescut i la seva impertinència ha madurat fins a l’adolescència, a la seva mare ja fa molts d’anys que no li sento dir cap paraula, abduïda entre revistes del cor . L’home calb i bigotut, envellit, tampoc diu res, fa la impressió que vol dir alguna cosa, però és com si la seva queixa l’estigués ofegant i potser per això li costa tant respirar. A mi l’espera m’ha emblanquit els cabells i la barba, ha encorvat la meva postura i la cadira on he estat tant d’anys assegut se m’ha incrustat com un apèndix del meu cos. Ha passat tant de temps que ja he oblidat perquè sóc aquí i només esper pacientment que algú cridi el meu nom.

Ja no recordava quina era la funció  que exerceix una porta quan aquesta s’obrí. Una Infermera diu un nom; Senyor Josep Pons. I el vell calb del bigoti intenta aixecar-se però cau estès a terra.

 Mentre la infermera s’emporta el seu cadàver jo començo a sentir una pau i una serenor interior com mai havia sentit abans. Estic tranquil i ja no m’afecta el pes d’una existència, ni la queixa del senyor pons que se m’havia endinsat al pit, ni la felicitat aliena, ni el neguit de l’espera. El meu cos envellit i el meu cor cansat, i ara en repòs, saben que l’espera ja s’acaba. Aviat arribarà la meva hora.