Es conta, entre una de
les moltes anècdotes sobre el filòsof Diògenes el Cínic, què
mentre es masturbava enmig de l'àgora predicava que tant de bo la
fam es pogués solucionar només gratant-se l'estómac. I sembla que
és aquest el model de conducta moral què s'ha implantat a la
polèmica, recentment inaugurada, comuna de Gràcia. Del barri
barceloní n'han fugit espantats tant hipsters com famílies de
tradició convergent i cristiana, qui fins feia poc es passejaven
tranquils per aquell aparador de vida urbana. Alguns diuen que han
estat devorats per les bèsties què actualment habiten els carrers
del barri. Però la causa no és altra que la degeneració moral i
social a conseqüència de la impúdica insurrecció popular que van
provocar els fets de març, i que cap caçador de tendències gosaria
reportar-la com a cool a cap magazine cultural. Dels carrers
del barri s'hi han apoderat centenars de gossos, entre d'altres
animals salvatges, a qui els graciosos, com es fan anomenar els
ciutadans de la comuna, veneren amb la mateixa devoció que ho fan
els hindús amb les vaques sagrades, i els prenen com a model de
comportament cívic. Com si d'una infecció es tractés, el barri
barceloní, ara anomenat l'Estat de Gràcia, s'ha plagat de
vagabunds, immigrants, prostitutes, bojos i altres personatges
estrambòtics i desfets socials que ocupen la que es coneix com
l'última de les utopies pirates.
Els fets es van
desencadenar a principis de març, milers d'anys després de les
manifestacions del filòsof cínic, quan un intern fugat de
l'hospital psiquiàtric, il·luminat per la claror un dia assolellat,
va ser vist enmig de la plaça de la Virreina predicant l'adveniment
de “la primavera dels orgasmes socialistes”. L'incident no
tendria més repercussió si no fos perquè El Xinès, així com se'l
coneix, acompanyava la predicació al mateix temps que es masturbava,
sense miraments pels astorats graciencs, a la vegada que cridava a
major intensitat arribant a l'orgasme: “Això és l'estat de
gràcia, això és l'estat de gràcia!!”. Lògicament, l'intern fou
immediatament retornat al psiquiàtric, on se li havien diagnosticat
desordres esquizoides de personalitat, demència llibertina i
onanisme compulsiu, entre d'altres trastorns, i semblava que la
tranquil·litat havia tornat al barri després d'aquest fet aïllat.
Però res més lluny de la realitat. La llavor que El Xinès havia
sembrat de forma seminal en poc temps havia germinat. L'olor de les
seves corregudes semblava haver atret a les desenes de gossos
abandonats que s'aplegaren als carrers de Gràcia impregnant-lo amb
la pudor dels seus pixats. No eren menys d'unes desenes, tampoc, els
vagabunds qui abandonaven la mendicitat per posar en pràctica els
actes d'onanisme públic, a imitació del Xinès, anomenant a aquella
expressió de llibertat com el gest de gràcia. “Amunt els pàries
de la terra!”, cridaven amb un puny alçat i amb l'altre agitant-se
els genitals, “Visca l'Estat de Gràcia”.
L'arribada de la
primavera no va provocar només una agitació de la líbido i els
genitals sinó que va derivar cap a una insurrecció popular,
batejada com a la gran erecció del poble. L'arribada dels pàries va
desterrar als habitants del barri posseïdors de decència moral i
benestar econòmic, mentre la insurrecció no feia més que augmentar
i trobar nous adeptes. Intel·lectuals vinguts de tot el món, que es
fèren anomenar marcistes per vinculació als fets de març,
s'adheriren a l'Estat de Gràcia dotant de contingut polític
l'impúdic comportament dels vagabunds onanistes. L'exhibició
pública d'aquella obscena sexualitat posava de manifest un gran
rebuig cap a la propietat privada i els seus mecanismes de
reproducció i dominació social perpetrats a través de la moral
burgesa, el gest de gràcia era una manifestació del desig i
l'afirmació pròpia que recuperava l'espai públic alliberant-lo de
les cadenes repressives de la moral dominant. La unió dels
intel·lectuals i els vagabunds es va convertir amb la gran unió
entre teoria i pràctica que sempre ha faltat a totes les
revolucions, fins al punt en què els intel·lectuals adoptaren les
formes dels indigents i aquests les idees dels pensadors,
confonent-se els uns amb els altres per formar una nova massa social.
Les forces de l'ordre
no van tardar en intervenir, i un gran desplegament policial es va
introduir al barri per eradicar a cops de porra aquella aberració
social què anava en augment. Però la seva intervenció no va fer
més que agreujar la situació i topar-se amb una resposta popular
inesperada. Les classes socials més desafavorides i col·lectius
d'individus inadaptats es van solidaritzar amb l'Estat de Gràcia,
defensant-la amb totes les seves forces com al darrer reducte de
llibertat què hom desitjava. Els mossos no donaven crèdit al que
estava passant. Centenars de punkis, guiats a la comuna pels seus
gossos, els reberen amb llançaments de litrones. L'infinit arsenal
de llaunes que els pakis amagaven als subterranis era una inesgotable
font de municions què competia amb les bales de goma. Els policies
es debatien els límits de la seva ètica professional quan havien de
carregar contra els gossos que els atacaven. La ferocitat dels
graciosos no tenia límits. Atrapaven als policies un per un i a
queixalades els hi arrabassaven la pell, deixant-ne els òssos als
canins. Al plaer de l'antropofàgia no s'hi resisitien ni els
vegetarians, i amb la sang dels agents es tenyien les parets de
pintades amb el crit de guerra "mossega a un mosso!".
Davant la imminent
derrota i les desercions que es donaven en les seves files, la
policia es va veure obligada a demanar tots els reforços possibles i
proclamar l'estat d'alerta màxima. La duresa de la repressió
policial semblava posar fi a la insurrecció i netejar tota la ronya
què havia brotat al barri, l'Estat de Gràcia no duraria més que un
polvet ràpid. Però
quan tot es donava per perdut, dels múltiples comerços regentats
per xinesos van sorgir-ne milícies d'orientals, experts en kung-fú
i altres arts marcials, què, a base de nunchakus, potades voladores
i kame-hame-hàs, estovaren de valent als antidisturbis alliberant la
comuna de les forces repressives. Des de la Diagonal els graciosos
acomiadaren a les forces d'ocupació amb crits de victòria mentre es
remenaven els genitals amb el gest de gràcia.
Després d'aquella gran
victòria es va procedir a seguir el model clàssic d'una revolució
popular, però com que la presó els quedava massa lluny van decidir
assaltar primer el psiquiàtric, alliberant-ne els interns on s'hi
trobava entre ells el qui havia estat el principal instigador de tota
la revolta. Al Xinès se'l va coronar amb un embut al cap i des del
balcó de la plaça de la Vila de Gràcia, davant una gran
expectació, va fer el discurs inaugural de la comuna. “Amunt els
pàries de la terra! Visca L'estat de Gràcia!! La primavera dels
orgasmes socialistes ha arribat per alliberar els nostres cossos i
les nostres ments de la presó moral a què hem estat sotmesos durant
segles sota restricció del civisme i del fals ideal d'humanitat. Un
ideal que ens ha desprès de la nostra naturalesa i ens ha
domesticat, separant-nos entre classes i espècies, fent-nos súbdits
dels poderosos!! L'Estat de Gràcia és l'estat d'anarquia orgiàstica
i de sexualitat socialitzada que dissol les fronteres entre cossos i
classes, des d'aquí declarem la guerra al civisme i a tota moral
opressiva. Visca la Comuna dels Graciosos!! Visca l'Estat de Gràcia!”
Les paraules del Xinès excitaren a les masses que, entre crits i
udols, esclataren en una orgia frenètica a la què el Xinès, des
del balcó i amb el penis erecte, s'hi va llençar amb aires
d'estrella de rock, dissolent-se entre les seves carns.
Malgrat el seu malnom,
es desconeixia quina era la procedència del Xinès, tant el seu
aspecte com el seu accent eren estranys. Es deia que havia viatjat
per tot el món, de manicomi en manicomi, fins que per atzar o fi del
pelegrinatge havia arribat fins a Gràcia. No es sabia si l'Estat de
Gràcia havia sorgit de manera espontània o havia estat
deliberadament planejat per aquell personatge. Perquè encara que
l'ideari popular s'hagués format des de la pràctica de la
insurrecció, el Xinès semblava haver estat en possessió de la
moral graciosa des de sempre. Es deia que era ell qui conscientment
havia fet arribar als gossos i vagabunds al barri i crear la xarxa
marcial de xinesos, estratègicament encoberta per petits comerços,
que salvaren l'Estat de Gràcia. També es pressuposava que s'havia
mesclat en cercles intel·lectuals per gestar les idees del pensament
marcista. Alguns creien que era la reencarnació del filòsof
Diògenes el Cínic. D'altres deien que era simplement un psicòtic
que s'apropiava de la psicosi col·lectiva per enaltir els seus
deliris egòlatres.
En contra del què
deien els diagnòstics de la psiquiatria, el Xinès es definia a si
mateix com a cínic, orientalista i utopista. Havia llegit amb
atenció els llibres de Confuci i Sun Tzu, coneixia les pràctiques
situacionistes i les perpetrades per pirates, no hi havia cap
revolució o heretgia al llarg de la història que li resultés
aliena. Però d'on més havia après, deia, era de l'observació i la
llarga convivència amb els gossos al carrer. Admirava i adoptava el
seu comportament impúdic i amoral, a qui també se'ls imposava una
domesticació anàloga a la dels humans.
Però tota la seva
identitat i el seu discurs es van fondre i confondre en l'orgia
social de la comuna esdevenint en una sola entitat formada per les
masses. L'Estat de Gràcia no es va conformar amb aquell petit
reducte veïnal, ben aviat va començar alterar l'ordre de tota la
Ciutat Comtal. Van assaltar el Zoo per alliberar-ne a les bèsties
salvatges, a qui se'ls hi concedia el ple dret a la ciutadania
convidant-les a unir-se en una mútua convivència amb la humanitat,
acceptant el risc de ser devorats per elles a canvi de fer més
graciosa la ciutat. Amb els tigres i les panteres al seu costat ningú
s'atrevia a impedir que els graciosos sabotegessin la propaganda
ideològica imposada als ciutadans. Havien après del gest de gràcia
què la més mínima acció podia provocar una reacció
d'il·limitables conseqüències, per això subvertien la propaganda
política del poder adherint-hi una petita línoa que modifiqués una
lletra i capgirés el misatge. Alterant els principals lemes de
domesticació ciutadana aconseguien alterar també les ments dels
barcelonins, qui molts adoptaven el comportament dels insurrectes amb
la subtil explosió a l'inconscient que els provocava la lectura
arreu de sentències que reclamaven "cinisme al metro" o
exigien "cinisme, si us plau".
La generalitat, encara
avergonyida per la humiliant derrota a què sotmeteren les seves
forces, sol·licitava a l'estat espanyol la intervenció de l'exèrcit
per imposar l'ordre a la ciutat, però des de La Moncloa s'ignoraven
les seves súpliques afirmant que no es tractava d'una qüestió
d'estat, dissimulant així la por a la reacció dels irreductibles
graciosos. No quedava més remei que silenciar els aldarulls i
mantenir als revoltats en quarantena pensant que així el despropòsit
acabaria destruint-se per si mateix. Però l'Estat de Gràcia es
refusava a l'aïllament. Amb la voluntat d'incloure a tots els
exclosos de la societat es van apoderar del Passeig de Gràcia, què
reivindicaven com a propi per la gràcia del seu nom i consideraven
ideal per passejar amb un elefant. L'alliberament del territori,
però, es va realitzar des de fora de les fronteres del barri, la
insurrecció dels veïns del Raval ,els pallassos, mims, prostitutes,
estàtues humanes i traficants de droga, va trencar amb la quarantena
que sotmetia a la comuna, i es van reivindicar com a part de l'Estat
de Gràcia. Així la comuna s'obria de portes al món i donava la
benvinguda a tots els pirates i malaurats què hi volguessin formar
part.
L'Estat de Gràcia
s'havia erigit com una irreductible utopia. Malgrat el silenciament a
què es sotmetia des de tots els mitjans de comunicació, qui es
negaven a informar dels fets no tant per la censura sinó per la
vergonya que els feia relatar aquella obscenitat, el rumor de la
comuna s'estenia per tot el món, des d'on arribaven tot tipus de
personatges estranys a l'estat ingovernable. S'havia normalitzat la
perversió. Les prostitutes alliberades educaven al poble en els
secrets del plaer sexual i minvaven el caràcter fal·locèntric al
què tendia la comuna. L'intercanvi carnal havia fet desaparèixer la
necessitat de l'intercanvi monetari, acabant així amb la diferència
entre classes socials. La propietat privada havia deixat d'existir
per la seva pròpia inutilitat, el bon clima primaverenc i l'ambient
festiu feien innecessari l'ús de l'habitatge, tothom preferia
l'espai públic com a lloc on viure i reposar. Els matins les places
de Gràcia despertaven amb balls de swing on tothom hi participava
que es perllongaven durant tot el dia derivant en una orgia popular.
La còpula no discriminava entre races, gèneres, edat o espècie
animal a què es pertanyés, no hi havia estrats socials. Però ni la
còpula perpètua feia perdre el costum popular d'exercir el gest de
gràcia, considerat com un dels drets fonamentals de tot ciutadà.
Com més s'estenia el
poder de l'Estat de Gràcia més creixia la impotència en què es
trobava la generalitat, abandonada a la seva sort per la resta
d'institucions que no es volien embrutar del problema. Catalunya es
convertia en l'abocador on s'hi aplegava tota la brutícia social
d'arreu del món i les despeses en frustrades intervencions
policials i reparació de danys malauraven tot el pressupost del
govern. Es diu que molts dels polítics més conservadors s'apropaven
a la comuna, amagats en l'anonimat, alliberant les més ocultes de
les seves perversions per redimir després la seva culpa amb uns
quants pare nostres i endurint les mesures repressives. La
majoria dels agents que s'hi infiltraven diàriament queien rendits
al cant llibertari de l'orgia popular, desertant a les files dels
graciosos. Molts altres es donaven de baixa per l'estrès
posttraumàtic, les depressions i els atacs de pànic que els
provocaven les mesures d'autodefensa dels insurrectes. Als agents què
hi intervenien se'ls devorava a queixalades, se'ls servia d'aliment a
les bèsties o se'ls hi aplicaven terribles tortures xineses
consistents en fer-lis pessigolles fins que els agents morien en un
esclat de riure. Les forces de l'ordre, de bon grat haguessin firmat
la institució de la guillotina com a mesura repressiva contra els
enemics de la comuna, en lloc de trobar-se amb el més terrible dels
mètodes d'execució pública. Al policia què es capturava se li
aplicava sense pietat la pena del bukake.
Des del parlament
encara es discuteix la situació sense arribar a un consens que
resolgui el problema. Però ningú gosa anomenar l'Estat de Gràcia.
Les ments ben pensants no poden assimilar els desagradables fets que
s'hi succeeixen, i hom prefereix fer veure que no ha vist res. Al
parlament no es parla de l'Estat de Gràcia. L'estat espanyol posa a
disposició dels catalans tots els seus recursos perquè s'acceleri
el procés sobiranista que porti Catalunya a la independència,
mentre que tots els partits catalans coincideixen que no és moment
de perseguir quimeres i què és necessari fomentat la indivisible
unitat d'Espanya. Però no es parla de l'Estat de Gràcia.