La Ferida

Ella pretén despullar-me i jo m'hi resistesc. Em fa por que en la meva nuesa m'hi trobi la ferida, mal cicatritzada, i vaig esquivant les seves mans juganeres. Però a poc a poc vaig cedint al seu tacte, rendint-me als seus encants, al seu desig, deixant que ella em desprengui de les pors i de la roba. M'està acariciant amb les mans, els llavis i la mirada per tots els racons del meu cos. Però per molt que cerqui no aconsegueix trobar-hi cap ferida, ni tan sols una petita esgarrinxada. Se sent decebuda, enganyada, traïda i em fuig deixant-me abandonat en la meva nuesa.

Per molt que cerqués i ho intentés la seva mirada no ha sabut trobar-se amb la meva ferida, i això la fa encara més grossa. Tot i sempre sentir-la la mirada no em bastava per trobar-la. I procurava cercar-la, ferint-me, a explorant per les parts del meu cos i de la meva memòria, amb cigarrets encesos, fulletes d'afaitar, bolígrafs, caigudes i altres moviments esburbats. Però mai l'ubicava. Sorgien petites ferides que es desplaçaven d'un racó a un altre, però sempre s'esvaïen.  No bastava només sentir-la. I aquesta ànsia de trobar-la, d'ubicar-la, amb més intensitat em feia sentir la ferida.

I, de sobte, em descobresc sol i abandonat en la meva nuesa. I ben de pressa vaig vestint-me per la por a què quedi descoberta la meva ferida.

L'IMMORTAL

L'assossec i la quietud caracterizaven el pas per la vida de l'Immortal. La manca d'ambicions mai li va imposar la necessitat d'emplaçar un peu fora del poble què l'havia vist néixer. Poble deixat de la mà de Déu, del·liberadement ubicat enmig del no-res, res el distingia de cap altre poble qualsevol, i on el poc què hi passava sempre era un poc de més. L'immortal no hi tenia més amistats que els seus veïns, les quals cultivava no més que amb formals salutacions i breus diàlegs de cortesia quan les circumstàncies o els encontres ho exigien. El seu caràcter distant feia de la seva presència una ombra què es difuminava entre els carrers on poques vegades transitava, absent en el pensament i memòria del veïnat, participant de la comunitat com a mer figurant. Home de poques passions, era aliè al desig i voluntats col·lectives de casar-se i formar una família.

La seva timidesa el feia evitar ser objecte d'atenció dels altres, per poc que fos. De petit, poques vegades se'l sentia parlar a l'escola, i quan ho feia era per evitar que el seu silenci el delatés fos víctima de comentaris i mirades. Aquest hàbit es va perllongar durant tota la seva vida, qualsevol situació social què les circumstàncies l'obliguessin a afrontar, l'Immortal la resolia emparant-se en la discreció. El temor què li provocava la dedicació i la mirada aliena posava en perill el seu delicat assossec, els nervis l'alteraven ruboritzant-li la pell i provocant-li tremolors arreu del cos, com si l'atenció rebuda delatés la vergonya que l'Immortal sentia. El pànic a sentir-se observat s'atenuava amb la rutina i els hàbits quotidians, el tracte breu i distant amb els veïns, els seus supervisors o els comerciants que li proveïen menesters, fent de l'Immortal un aparent home normal de qui res es podria resaltar. Mai havia emmalaltit, repel·lia les malalties a base d'una nutrició equilibrada, d'un saludable i reposat estil de vida i d'una higiene obsessiva. No podria suportar sotmetre's a una atempta inspecció mèdica, i es mortificava només de pensar a ingressar a un hospital, sense poder escapar de la cura dels altres

Però el temps passava, i com a molts altres, la seva pell s'arruava i el seu cos es desgastava. La mort començava discretament a desfilar pel poble, emportant-se els veïns pertanyents a la generació de l'Immortal, i aquest fet el preocupava. Per primer cop, un dia va sentir un mal que el colpia el cos, el pit se li encongia, el cor semblava haver deixat de bategar, no li arribava l'aire per respirar. A punt de caure inconscient, es va imaginar el seu propi cos estès a terra, després de la vigilància a què l'Immortal sempre l'havia sotmès, quedaria abandonat a la mirada dels curiosos i ell no podria fer res per impedir-ho. La vergonya què aquella idea li produïa el va fer lluitar amb totes les seves forces fins a vèncer a la mort que se l'enduia.

L'Immortal havia evitat la mort, però no tothom corria la mateixa sort. Al poble es celebraven amb freqüència funerals dedicats a la memòria dels veïns que l'Immortal, per poc que fos, coneixia. Considerava la presència a aquests protocols com un acte de cortesia, no assistir-hi suposava un acte inconsiderat què feia que, amb raó, es parlés malament de qui no hi assistia. L'Immortal no havia vençut la mort per a ser objecte de males llengües, i no es perdia cap acte fúnebre que es celebrés. Trobava inquietant que malgrat l'absència dels difunts aquests quedèssin encara en la memòria dels altres, i l'oblit no els hi arribaria fins encara passat molt temps. Si alguna espurna de desig havia brotat mai en la llarga vida de l'Immortal, aquesta era la de l'oblit. Mai havia sentit massa aprensió per la vida i trobava admirable el repòs que la mort oferia. Però el problema era el trànsit. De bon grat s'hagués llevat la vida o entregat a la mort en el moment en què ella arribà, però en aquell trànsit és quan hom és sempre més present en el pensament dels altres, i a pesar de l'absència es veu forçat a ser el centre d'atenció. Retingut, captiu dels altres. Els constants laments, discursos memoratius, el relat d'anècdotes, els drames de les vídues plorant desconsoladament sobre el taüt del difunt, no ajudaven a calmar les angoixants cavil·lacions de l'Immortal. Què dirien en el seu funeral? I si ningú tingués res a dir? I si ningú hi assistís? Quin escàndol! Quina vergonya!

La Mort semblava haver oblidat de l'Immortal, com si després d'una primera derrota considerés què tan poca constància de vida no valgués el pes en el seu sac, on aplegava a la resta de mortals. Quan l'Immortal va complir els cent anys algú va donar la veu a un periòdic local i un bon dia es van presentar a les portes de casa seva dos periodistes per cobrir la notícia. De reüll per la finestra, va veure la càmera fotogràfica amb la que pretenien emportar-se la seva imatge, i la gravadora què esperava ansiosa per les seves paraules. No va obrir la porta, va apagar tots els llums de la casa. Aquest fet el va posar molt nerviós, va començar a suar i a encongir-se en un racó de la casa, amagat en la penombra, tremolava i es mossegava les ungles. Va esperar que els periodistes s'oblidessin de la notícia i marxessin. El dia del seu centenari l'Immortal no va sortir de casa seva, era un dia que l'assenyalava i del qual no podia escapar. Va esperar uns dies perquè tot tornés a la normalitat i poder sortir al carrer a mimetitzar-se entre el poble, com havia fet sempre. Però es va adonar que les coses havien canviat, la seva presència destacava d'entre les altres, Quan assistia als funerals no era només sobre els difunts i les seves famílies de qui es parlava, un cúmul de rumors i mirades l'envoltaven a ell. S'havia convertit en l'home més vell del poble, i això el convertia en algú.

El temps passava, tothom envellia i l'Immortal no moria. Al carrer totes les mirades se li abalançaven, i des de l'interior de la seva casa veia com en les converses entre els veïns els dits l'assenyalaven. Els funerals acomiadaven a ancians que pertanyien a la generació que podria haver estat la dels seus propis néts, i, fos amb admiració o amb recel, tothom mirava a l'Immortal. La seva presència s'havia convertit en un escàndol. Els seus veïns li eren estranys, ja no quedava ningú amb qui l'Immortal hagués mantingut una lleugera amistat, però tothom el reconeixia, tothom sabia qui era ell. Desitjava desaparèixer, però ja era massa tard. La seva absència no faria més que incrementar l'atenció que l'assetjava. I maleïa el fatídic moment en què va vèncer a la mort.

Sobrepassava els dos-cents anys, o això deien, ell ja ho havia oblidat. Com més passava el temps més creixia la seva popularitat i amb ella la seva vergonya. La premsa internacional es va fer ressò del cas, i l'Immortal es va convertir amb notícia. Cada dia s'aplegaven a les seves portes una multitud de periodistes armats amb càmeres de vídeo que esperaven enregistrar la presència del vell, per immortalitzar-lo encara més. L'immortal s'amagava en la penombra de la seva llar, i des d'un racó s'arreplegava sobre si mateix, suant, tremolant, esperant què l'oblit posés fi al calvari. Ja no podia sortir al carrer, a comprar el pa o els seus menesters, quan ho feia les càmeres disparaven els seus flaixos sobre ell i els reporters l'assaltaven a preguntes, l'Immortal corria a pas decrèpit per refugiar-se en la seva llar, on hi encenia el televisor per trobar-hi a tots els canals la seva pròpia imatge.

Aquell poble deixat de la mà de Déu on el poc què hi passava sempre era un poc de més, s'havia convertit en patrimoni de la humanitat per la presència de l'immortal i apareixia en totes les guies turístiques. No només els periodistes es congregaven a les portes de casa seva, sinó milers de persones provinents de totes les parts del món el visitaven cada dia. Al poble hi havien prosperat comerços que venien petites estàtues, samarretes i altres souvenirs amb la imatge de l'Immortal. Atrinxerat a casa seva, l'immortal mirava de reüll per la finestra a la multitud creixent què cada dia es congregava, expectant per la seva presència. El seu pànic augmentava en veure a la televisió a la mateixa multitud què es veia des de la seva finestra. No hi havia noticiari ni debat televisiu on no es parlés d'ell. Era una notícia inesgotable, d'actualitat perenne, la què cobria els màxims índex d'audiència, i ningú es volia perdre el desenllaç que li posaria fi: la seva mort. I a l'Immortal no li quedava cap més esperança que l'espera. Esperar. Què passés el temps. Què passessin les generacions. Què guerres i catàstrofes ho arrassessin tot. Qualsevol cosa què el fes, per fi, caure en l'oblit.

Una relació etcetèrica

Em vaig enamorar de la teva tristor, m'agradava, i ara estem junts. Però d'ençà que estem junts et veig alegre i feliç, i ja no puc continuar així, ja no ets la mateixa d'abans. Has canviat. Em sap greu però t'he de deixar. I et deixo i et poses a plorar, t'entristeixes i m'arribes de nou al cor. Reconec en les teves llàgrimes a la persona que he estimat. I tornem a estar junts però a tu això et fa feliç, una felicitat que, em sap greu, però no puc suportar. I et deixo, et tornes a entristir, jo em torn a enamorar i etcètera.

LA SALA D'ESPERA

Em fan passar molt amablement a la sala d’espera. És una habitació petita que fa que prop de la mitja dotzena de pacients que hi som ens sentim massa estrets. M’assec a una cadira al davant d’una al·lota bastant atractiva. Té els cabells negres i llisos, els ulls clars i un escot bastant generós. No crec que tengui més de vint anys. La mir i ella no em mira. Ella mira a un home de posat elegant que s’asseu al meu costat. I ell la mira a ella. Se somriuen. I jo començ a sentir-me incòmode i un poc desplaçat d’aquest joc de mirades al que ningú m’ha convidat. Per si no fos prou la incomoditat al meu altre costat hi tenc una dona vella, molt vella, que respira forçadament i amb dificultat, i em dóna la sensació que en qualsevol moment podria deixar de fer-ho.

Va passant l'estona i el cardiòleg no fa passar a ningú. I jo sento com si el meu cor i la saleta a on estic s'anessin encongint més i més. Em sent atrapat entre aquestes quatre parets blanques, entre una vella moribunda i l'inici d'una relació sexual. I per si no fos prou el neguit de l'espera es sent des d'un racó de la sala a un home d''una cinquantena d'anys, calb, bigotut, repulsiu, que no atura de remugar. Porta mitja vida en aquesta sala esperant a què el facin passar, com si no tengués altres feines a fer que quedar-se aquí assegut esperant al seu torn, diu i no atura de repetir. I la sonoritat de les seves queixes encongeixen encara més aquestes parets. La meva impaciència s'incrementa.

A la fi obren la porta i pens que cridaran el meu nom, però tot d'una me'n adon que jo he estat el darrer a arribar a la sala i que encara em deu quedar una bona estona d'espera. Però no criden a ningú sinó que entren una mare i el seu fill.

L'infant és un petit dimoni. No té més de quatre anys i no s'està aturat, es remena per tots els racons possibles i per explorar d'aquesta sala tan petita, agafa les revistes de la tauleta, les llença per terra, les trenca. La seva desbocada energia contrasta amb el nostre esgotament. La seva mare més capficada en la lectura de les revistes del cor el crida a l'ordre, amb veu monòtona, guiada per una inèrcia que es sap inútil, mentre no perd el fil de les seves lectures. El senyor calb del bigoti, a qui les revistes l'entretenien molt, no dóna crèdit al mal comportament de l'infant, i com impel·lit per un sentiment heroic alça la veu a la criatura, dient-li que ha d'obeir a la seva mare i portar-se bé. L'infant atura un moment de jugar amb les revistes, just per mirar-lo fermament i fer-lo callar dient-li bola de billar. L'home, empegueït, s'encongeix impotent. Jo també.

Segueixen passant les hores i el doctor no fa passar a ningú a la seva consulta. L’home elegant s’ha assegut al costat de l'al·lota atractiva i furtivament li acaricia les cuixes. L'infant es remena d'un lloc a altre, la seva mare se'n desentén d'ell, l’home calb i bigotut ja torna a remugar. Jo crec que d’aquí poc tendré un infart. I la mòmia del meu costat deixa caure el seu cap sobre la meva espatlla, i sento sobre mi el pes de tota la seva existència, el pes de tota la meva existència.

I l'espera continua. A un racó de la sala l'al·lota atractiva i l’home elegant es posen a  fer l’amor, l’infant els mira fixament i li demana a a la seva mare què és el que estan fent. S’estan fent pessigolles, diu ella mentre passa pàgina a una revista. Just quan la bella parella ha acabat la seva pràctica per fi s'obri la porta. Madò Maria Cristina, diu una infermera. I just en el moment en que acaben de dir el seu nom la vella, que reposa en la meva espatlla, deixa de respirar i la infermera s’emporta el seu cadàver.

Sent que la vida se m’esgota entre aquestes quatre parets, entre tots aquests desconeguts que no fan més que disparar-me el neguit de l’espera. Si el cardiòleg no em fa passar aviat crec que el meu cor acabarà per esclatar i tenyirà de vermell aquestes parets tan blanques. D'una salsa d'espera.

Passen les hores i les segueixen els dies, els mesos i els anys. L'al·lota atractiva i l’home elegant han format una família, tenen tres fills molt eixerits. L’infant ha crescut i la seva impertinència ha madurat fins a l’adolescència, a la seva mare ja fa molts d’anys que no li sento dir cap paraula, abduïda entre revistes del cor . L’home calb i bigotut, envellit, tampoc diu res, fa la impressió que vol dir alguna cosa, però és com si la seva queixa l’estigués ofegant i potser per això li costa tant respirar. A mi l’espera m’ha emblanquit els cabells i la barba, ha encorvat la meva postura i la cadira on he estat tant d’anys assegut se m’ha incrustat com un apèndix del meu cos. Ha passat tant de temps que ja he oblidat perquè sóc aquí i només esper pacientment que algú cridi el meu nom.

Ja no recordava quina era la funció  que exerceix una porta quan aquesta s’obrí. Una Infermera diu un nom; Senyor Josep Pons. I el vell calb del bigoti intenta aixecar-se però cau estès a terra.

 Mentre la infermera s’emporta el seu cadàver jo començo a sentir una pau i una serenor interior com mai havia sentit abans. Estic tranquil i ja no m’afecta el pes d’una existència, ni la queixa del senyor pons que se m’havia endinsat al pit, ni la felicitat aliena, ni el neguit de l’espera. El meu cos envellit i el meu cor cansat, i ara en repòs, saben que l’espera ja s’acaba. Aviat arribarà la meva hora.