L'assossec
i la quietud caracterizaven el pas per la vida de l'Immortal. La
manca d'ambicions mai li va imposar la necessitat d'emplaçar un peu
fora del poble què l'havia vist néixer. Poble deixat de la mà de
Déu, del·liberadement ubicat enmig del no-res, res el distingia de
cap altre poble qualsevol, i on el poc què hi passava sempre era un
poc de més. L'immortal no hi tenia més amistats que els seus veïns,
les quals cultivava no més que amb formals salutacions i breus
diàlegs de cortesia quan les circumstàncies o els encontres ho
exigien. El seu caràcter distant feia de la seva presència una
ombra què es difuminava entre els carrers on poques vegades
transitava, absent en el pensament i memòria del veïnat,
participant de la comunitat com a mer figurant. Home de poques
passions, era aliè al desig i voluntats col·lectives de casar-se i
formar una família.
La
seva timidesa el feia evitar ser objecte d'atenció dels altres, per
poc que fos. De petit, poques vegades se'l sentia parlar a l'escola,
i quan ho feia era per evitar que el seu silenci el delatés fos
víctima de comentaris i mirades. Aquest hàbit es va perllongar
durant tota la seva vida, qualsevol situació social què les
circumstàncies l'obliguessin a afrontar, l'Immortal la resolia
emparant-se en la discreció. El temor què li provocava la dedicació
i la mirada aliena posava en perill el seu delicat assossec, els
nervis l'alteraven ruboritzant-li la pell i provocant-li tremolors
arreu del cos, com si l'atenció rebuda delatés la vergonya que
l'Immortal sentia. El pànic a sentir-se observat s'atenuava amb la
rutina i els hàbits quotidians, el tracte breu i distant amb els
veïns, els seus supervisors o els comerciants que li proveïen
menesters, fent de l'Immortal un aparent home normal de qui res es
podria resaltar. Mai havia emmalaltit, repel·lia les malalties a
base d'una nutrició equilibrada, d'un saludable i reposat estil de
vida i d'una higiene obsessiva. No podria suportar sotmetre's a una
atempta inspecció mèdica, i es mortificava només de pensar a
ingressar a un hospital, sense poder escapar de la cura dels altres
Però
el temps passava, i com a molts altres, la seva pell s'arruava i el
seu cos es desgastava. La mort començava discretament a desfilar pel
poble, emportant-se els veïns pertanyents a la generació de
l'Immortal, i aquest fet el preocupava. Per primer cop, un dia va
sentir un mal que el colpia el cos, el pit se li encongia, el cor
semblava haver deixat de bategar, no li arribava l'aire per respirar.
A punt de caure inconscient, es va imaginar el seu propi cos estès a
terra, després de la vigilància a què l'Immortal sempre l'havia
sotmès, quedaria abandonat a la mirada dels curiosos i ell no podria
fer res per impedir-ho. La vergonya què aquella idea li produïa el
va fer lluitar amb totes les seves forces fins a vèncer a la mort
que se l'enduia.
L'Immortal havia evitat la mort, però no tothom corria la mateixa sort. Al poble es celebraven amb freqüència funerals dedicats a la memòria dels veïns que l'Immortal, per poc que fos, coneixia. Considerava la presència a aquests protocols com un acte de cortesia, no assistir-hi suposava un acte inconsiderat què feia que, amb raó, es parlés malament de qui no hi assistia. L'Immortal no havia vençut la mort per a ser objecte de males llengües, i no es perdia cap acte fúnebre que es celebrés. Trobava inquietant que malgrat l'absència dels difunts aquests quedèssin encara en la memòria dels altres, i l'oblit no els hi arribaria fins encara passat molt temps. Si alguna espurna de desig havia brotat mai en la llarga vida de l'Immortal, aquesta era la de l'oblit. Mai havia sentit massa aprensió per la vida i trobava admirable el repòs que la mort oferia. Però el problema era el trànsit. De bon grat s'hagués llevat la vida o entregat a la mort en el moment en què ella arribà, però en aquell trànsit és quan hom és sempre més present en el pensament dels altres, i a pesar de l'absència es veu forçat a ser el centre d'atenció. Retingut, captiu dels altres. Els constants laments, discursos memoratius, el relat d'anècdotes, els drames de les vídues plorant desconsoladament sobre el taüt del difunt, no ajudaven a calmar les angoixants cavil·lacions de l'Immortal. Què dirien en el seu funeral? I si ningú tingués res a dir? I si ningú hi assistís? Quin escàndol! Quina vergonya!
La Mort semblava haver oblidat de l'Immortal, com si després d'una primera derrota considerés què tan poca constància de vida no valgués el pes en el seu sac, on aplegava a la resta de mortals. Quan l'Immortal va complir els cent anys algú va donar la veu a un periòdic local i un bon dia es van presentar a les portes de casa seva dos periodistes per cobrir la notícia. De reüll per la finestra, va veure la càmera fotogràfica amb la que pretenien emportar-se la seva imatge, i la gravadora què esperava ansiosa per les seves paraules. No va obrir la porta, va apagar tots els llums de la casa. Aquest fet el va posar molt nerviós, va començar a suar i a encongir-se en un racó de la casa, amagat en la penombra, tremolava i es mossegava les ungles. Va esperar que els periodistes s'oblidessin de la notícia i marxessin. El dia del seu centenari l'Immortal no va sortir de casa seva, era un dia que l'assenyalava i del qual no podia escapar. Va esperar uns dies perquè tot tornés a la normalitat i poder sortir al carrer a mimetitzar-se entre el poble, com havia fet sempre. Però es va adonar que les coses havien canviat, la seva presència destacava d'entre les altres, Quan assistia als funerals no era només sobre els difunts i les seves famílies de qui es parlava, un cúmul de rumors i mirades l'envoltaven a ell. S'havia convertit en l'home més vell del poble, i això el convertia en algú.
El
temps passava, tothom envellia i l'Immortal no moria. Al carrer totes
les mirades se li abalançaven, i des de l'interior de la seva casa
veia com en les converses entre els veïns els dits l'assenyalaven.
Els funerals acomiadaven a ancians que pertanyien a la generació que
podria haver estat la dels seus propis néts, i, fos amb admiració o
amb recel, tothom mirava a l'Immortal. La seva presència s'havia
convertit en un escàndol. Els seus veïns li eren estranys, ja no
quedava ningú amb qui l'Immortal hagués mantingut una lleugera
amistat, però tothom el reconeixia, tothom sabia qui era ell.
Desitjava desaparèixer, però ja era massa tard. La seva absència
no faria més que incrementar l'atenció que l'assetjava. I maleïa
el fatídic moment en què va vèncer a la mort.
Sobrepassava
els dos-cents anys, o això deien, ell ja ho havia oblidat. Com més
passava el temps més creixia la seva popularitat i amb ella la seva
vergonya. La premsa internacional es va fer ressò del cas, i
l'Immortal es va convertir amb notícia. Cada dia s'aplegaven a les
seves portes una multitud de periodistes armats amb càmeres de vídeo
que esperaven enregistrar la presència del vell, per
immortalitzar-lo encara més. L'immortal s'amagava en la penombra de
la seva llar, i des d'un racó s'arreplegava sobre si mateix, suant,
tremolant, esperant què l'oblit posés fi al calvari. Ja no podia
sortir al carrer, a comprar el pa o els seus menesters, quan ho feia
les càmeres disparaven els seus flaixos sobre ell i els reporters
l'assaltaven a preguntes, l'Immortal corria a pas decrèpit per
refugiar-se en la seva llar, on hi encenia el televisor per trobar-hi
a tots els canals la seva pròpia imatge.
Aquell
poble deixat de la mà de Déu on el poc què hi passava sempre era
un poc de més, s'havia convertit en patrimoni de la humanitat per la
presència de l'immortal i apareixia en totes les guies turístiques.
No només els periodistes es congregaven a les portes de casa seva,
sinó milers de persones provinents de totes les parts del món el
visitaven cada dia. Al poble hi havien prosperat comerços que venien
petites estàtues, samarretes i altres souvenirs amb la imatge de
l'Immortal. Atrinxerat a casa seva, l'immortal mirava de reüll per
la finestra a la multitud creixent què cada dia es congregava,
expectant per la seva presència. El seu pànic augmentava en veure a
la televisió a la mateixa multitud què es veia des de la seva
finestra. No hi havia noticiari ni debat televisiu on no es parlés
d'ell. Era una notícia inesgotable, d'actualitat perenne, la què
cobria els màxims índex d'audiència, i ningú es volia perdre el
desenllaç que li posaria fi: la seva mort. I a l'Immortal no li
quedava cap més esperança que l'espera. Esperar. Què passés el
temps. Què passessin les generacions. Què guerres i catàstrofes ho
arrassessin tot. Qualsevol cosa què el fes, per fi, caure en
l'oblit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario