AMBRE

No es parlava d'altra cosa que de la mort provocada en un accident automobilístic, on una persona havia deixat el seu cadàver irreconeixible a causa del gran impacte. Una persona més es sumava a l'immesurable nombre de víctimes que provocaven els automòbils. La violència i brutalitat d'aquest accident no era un cas aïllat, es tractava d'un fet que es repetia constantment, cada vegada amb més freqüència, i què no semblava tenir fi.

La violència i la inseguretat al carrer s'havien convertit amb el pa nostre de cada dia. Els ciutadans ens trobàvem immersos en un estat d'alerta i perill constant contra el qual poca cosa hi podíem fer. No hi havia dia què un automòbil no provoqués la mort d'un o més vianants, i el pitjor era que ens hi havíem avesat i veiem com a habitual el que ja era una massacre. Hi havia una guerra no declarada entre persones i automòbils, sotmesos sota el seu setge ens conduïen cap a l'extinció.

Van aparèixer subtilment, fa més d'un centenar d'anys, i ningú en aquell moment va saber advertir del perill. Al principi celebràrem el seu adveniment, aquelles màquines havien arribat per servir-nos, per fer les nostres vides més confortables, desplaçant-nos d'un lloc a un altre, acurçant les distàncies que ens separaven als uns dels altres. Però cada vegada en sorgien més, es reproduïen de manera accelerada, i sense que ens n'adonessim ben aviat ens igualaren en número. Van incrementar la velocitat, que era la seva fortalesa, fins a fer-les imparables. Els hi férem carreteres, els hi obrírem les portes als nostres pobles i els hi construírem avingudes a les nostres ciutats. Però l'espai que els hi cedírem no era suficient. Remodelàrem les ciutats i les terres que les separaven a les seves necessitats, eixamplant-lis el pas, foradant els subterranis per al seu repòs, i construírem carreteres només per al seu ús exclusiu. El nostre reposat ritme de vida es va veure alterat també

per el de la seva velocitat, ajustàvem els nostres horaris al compàs que ens imposaven, patint l'estrès i l'ansietat. Ja era massa tard quan ens adonàrem que s'havien apoderat de tot el nostre territori i ens havien sotmès al seu domini.

Era nostàlgic el record d'uns temps remots en què els ancians passejaven alegrement i els infants jugaven al carrer. Ara el carrer era seu i ja ningú hi estava segur. Quan al principi es van succeir les primeres morts ens van explicar què eren accidentals, i la nostra ingenuïtat s'ho va empassar. Però progressivament el nombre de morts i d'accidents va incrementar fins a convertir-se amb la primera causa de mortalitat entre la població. L'accident era l'excusa sota la què els automòbils ens executaven amb impunitat. He vist amb els meus propis ulls la crueltat amb què ens assassinen, assenyalant a les víctimes amb els seus llums, fent sonar el clàxon anunciant l'imminent mort, el cotxe carregant contra la víctima atemorida amb el somriure del conductor il·luminat per l'anhel de sang. La seva seducció feia que milers de conductors es rendissin al seu poder, els convertia en botxins i els desprenia de tota humanitat.

Els seus crims es perpetraven sense que res hi poguéssim fer, tots els governs i institucions s'havien venut al seu poder, les mesures per protegir als ciutadans i fer valer els seus drets es traduïen en fets anecdòtics i de nula efectivitat sense la més mínima pretensió de canviar l'estat de les coses.  La indústria automobilística era la més poderosa del món, no hi havia estat ni autoritat que no es rendís al seu domini, les lleis estaven fetes pel seu propi benefici. El seu poder controlava al sector de la construcció, els recursos energètics, les finances i la majoria de lobbies de poder. Les màquines no només sembraven el terror als carrers sinó que eren les responsables de la progressiva destrucció del nostre planeta. El gris de l'asfalt s'imposava a la verdor natural, l'explotació del petroli perforava la terra i esgotava els recursos naturals, la pol·lució que desprenien les màquines contaminava les ciutats. Cap de nosaltres podia escapar del seu engranatge, ho controlaven tot, ens veiem obligats a treballar a les benzineres, a la construcció de carreteres, a les seves fàbriques, en la seva burocràcia,... Treballàvem per servir a l'automòbil. Les lleis estaven fetes per i per a ells. La classe política, malgrat fer ús d'un discurs populista al servei de la ciutadania, era la primera interessada a fomentar la submissió a l'automòbil. Ignorava els seus crims acusant a la irresponsabilitat del ciutadà com a principal causant dels accidents, legislava en favor de la indústria, augmentant així el seu poder i domini a canvi de privilegis, limusines, posicionaments en els seus òrgans de poder. Tot polític estava obligat a posseir el carnet i fomentar-lo entre la població, fent-nos així còmplices de la barbàrie.

Per fer valer els nostres drets, les víctimes i afectats per l'automòbil en reuníem en associacions de veïns què ens servien de quartada per organitzar assemblees clandestines, prohibides amb el pretext de fomentar l'odi i la discriminació. Des d'allà no podíem fer més que expressar la nostra impotència, ja que no teníem recursos per frenar la seva violència. Exigir o proposar la més mínima reforma, per discreta que fos, per defensar els nostres es convertia en un diàleg estèril amb les autoritats. Qualsevol dels nostres problemes, fos quin fos, hi tenia al darrere els automòbils, contra els qui no ens podíem manifestar, per això havíem de dissimular i fragmentar l'objectiu de les nostres protestes. Es feien manifestacions contra les retallades a la sanitat i l'educació, denunciant la guerra de torn, defensant els drets dels animals, dels treballadors o dels minusvàlids. Mai ens

manifestàvem obertament contra els automòbils. Però quan les protestes es descontrolaven i es produïen incidents, tots els disturbis sempre acabaven amb la crema de qualsevol vehicle que es trobés enmig dels carrers, fent explícit l'objectiu de les protestes i atacant directament als culpables.

Jo treballava a mitja jornada com a infermer a l'hospital, un treball mal pagat però necessari. La situació de la sanitat era molt precària, no hi havia interès en invertir-hi i afrontar les despeses que majoritàriament provocaven la brutalitat dels automòbils. Tots els diners i facilitats requeien en fomentar els tallers mecànics. La medicina era una pràctica caiguda en desgràcia, la dedicació d'hores d'estudi, els preus desorbitats de la carrera i la seva conseqüent mala retribució agreujaven el detriment de la professió. L'auge de la mecànica havia substituït la medicina, la seva fàcil accessibilitat, la recompensa econòmica i el creixent prestigi social, malgrat la seva dubtosa moralitat, feien que es preferís reparar els automòbils en lloc de les persones. A l'hospital no es donava abast per atendre tanta desgràcia, no teníem els recursos suficients per prevenir les morts que es donaven diàriament. En els millors dels casos els supervivents sortien només amb un esquinç, però majoritàriament tractàvem amb malalts terminals a causa de la pol·lució, rostres desfigurats, persones mutilades o en estat vegetatiu. Els que sobrevivien quedaven per sempre marcats amb la cicatriu de l'espant.

En el meu temps lliure em dedicava a fer de voluntari als semàfors i passos de vianants. Les voreres i els semàfors eren els únics reductes on encara hi teníem dret al pas. L'estat de les voreres era deplorable, descuidat, cada vegada es feien més estretes a mesura que les carreteres s'eixamplaven, obligant-nos a circular en fila índia i mantenint un equilibri que feia perillar a qui es sortís del pas. Qui es sortia de la fila era executat sense miraments per algun vehicle, fent valer el seu poder com a mostra d'autoritat contra el ciutadà què es sortís del seu reducte. Tot i així, la nostra seguretat no es garantia en els límits de les voreres, on sovint aquelles màquines sedentes de sang violaven el nostre espai per carregar contra nosaltres. I per creuar els carrers, d'una vorera a una altra, només ho podíem fer a través dels passos de vianants regulats per semàfors. Allà les nostres vides estaven en risc, només hi teníem dret al pas quan el verd del semàfor estava de la

nostra part. Si no creuàvem en verd moríem assassinats, el temps era un factor determinant i ningú podia preveure la seva durada, que minvava sempre de manera irregular. Alguns havíem d'ajudar a les persones que no es podien permetre aquella velocitat; persones majors o gent malferida, lesionada, mutilada, que formaven la gran majoria dels ciutadans. Quan el verd intermitejava ens havíem d'afanyar a tot risc per ajudar a creuar als que encara es trobaven enmig de la carretera, mentre sentíem els seus motors donant gas amb posat amenaçant. Com la majoria de les bèsties, semblava que el vermell, que els retenia, els alterava i excitava, per envestir contra nosaltres i desprendre'ns el vermell de la sang.

L'ambre era el què hi havia entre el verd i el vermell, senyalava aquell espai limítrof on tant les persones com els automòbils teníem dret al pas, on havíem de conviure. La senyalització advertia del perill de la convivència, però nosaltres encara hi teníem preferència i ells havien de circular amb precaució i cautela. Però aquell límit ja feia temps que l'havien infringit, havien abolit l'ambre dels semàfors imposant, així, el seu dret sobre el de les persones.

A les assemblees no només ens havíem d'enfrontar a la manca de recursos per posar fi a l'estat de les coses, sinó principalment a la nostra pròpia inòpia, que ens perdia en interminables debats estèrils mentre la sang seguia vessant-se als carrers. A tots ens afectava tot aquella violència. La majoria d'integrants patien d'alguna lesió o mutilació provocada per algun cotxe, el portaveu, a qui havien deixat sense cames, es veia obligat a desplaçar-se amb una cadira de rodes conduïda amb els pocs dits que li quedaven. D'altres mai es desplaçaven. Molta gent, acusada pel pànic que es vivia als carrers, es veia forçada a recloure's en les seves cases per no sortir-ne mai. Era sota el setge del terror en què les màquines ens empresonaven. Però malgrat patir tots la barbàrie, no es feia res per reaccionar-hi.

Em resultava difícil seguir suportant tota aquella violència. Veure cada dia els pacients morir als hospitals, els desafortunats que no aconseguien creuar el semàfor, el pànic en el rostre de la gent. La meva mare es debatia en un coma entre la vida i la mort, el meu pare no tingué tanta sort i el vam haver d'enterrar, com a tants dels meus amics, com a tants de ciutadans. I la meva situació no era diferent ni pitjor que la dels que m'envoltaven a l'assemblea. Ningú havia quedat intacte. El desplaçament al qual ens sotmetien havia dividit el món entre les seves carreteres i els nostres cementiris, però a qualsevol expressió de rebuig se l'acusava de fomentar l'odi i trencar la convivència. I no només per part de les autoritats, sinó també pels mateixos ciutadans que ens aplegàvem en assemblees. Estàvem més preocupats per la nostra imatge i desmarcar-nos de les respostes violentes que no pas per lluitar pels nostres drets. Es rebutjaven els actes de vandalisme en què emmascarats sortien a les nits per ratllar cotxes amb les claus, foradar rodes o trencar els

vidres dels vehicles. Vam abandonar les manifestacions en què tallàvem els carrers perquè ens hi executaven. Els disturbis en què els cotxes eren incinerats es vinculaven a violents aïllats que no tenien res a veure amb nosaltres. Condemnàvem fermament els actes de terrorisme, que mai sabíem de quin bàndol estaven. L'etern debat sobre el cotxe-bomba, que és un cotxe destruït però pagat amb víctimes civils, semblava haver arribat a una conclusió. I en aquesta deriva cap a la moderació no ens adonàvem que li feiem el joc al sistema.

Em vaig adonar que a molts dels qui es trobaven entre nosaltres no els interessava que hi hagués canvis que frenessin el poder dels automòbils, i per això entorpien les assemblees. Tothom treballava al servei de les màquines, si es produïa algun canvi en el sistema perillaven els seus llocs de treball i benestar econòmic. Sospitava què molts dels presents eren conductors infiltrats, posseïdors del carnet, que no feien més que sabotejar-nos des de dins. Vaig veure com el portaveu canviava la seva humil cadira de rodes per una de motoritzada, per poder circular a més velocitat. Ho vaig veure clar.

En haver fet el meu torn a l'hospital, vaig vigilar que no em veiés cap cotxe patrulla i emm vaig dirigir cap a un del molts pàrquings subterranis que les màquines havien ocupat. Em vaig camuflar entre la penombra i vaig esperar. Vaig esperar que arribés el primer cotxe i a què el conductor baixés d'ell. Quan l'assassí s'havia allunyat a una distància considerable, vaig forçar el vehicle i m'hi vaig ficar a dins. Vaig engegar els motors, vaig assenyalar el fill de puta amb les llums, vaig agafar velocitat per dirigir-me cap a ell, i mentre em precipitava contra ell, fent sonar el clàxon perquè advertís la seva morta, observava amb gran delit l'espant en el rostre del botxí.

A l'endemà, no es parlava d'altra cosa que de la mort provocada en un accident automobilístic, on una persona havia deixat el seu cadàver irreconeixible a causa del gran impacte. Una persona més es sumava a l'immesurable nombre de víctimes que provocaven els automòbils. Fills de puta.