L'ESTAT DE GRÀCIA

Es conta, entre una de les moltes anècdotes sobre el filòsof Diògenes el Cínic, què mentre es masturbava enmig de l'àgora predicava que tant de bo la fam es pogués solucionar només gratant-se l'estómac. I sembla que és aquest el model de conducta moral què s'ha implantat a la polèmica, recentment inaugurada, comuna de Gràcia. Del barri barceloní n'han fugit espantats tant hipsters com famílies de tradició convergent i cristiana, qui fins feia poc es passejaven tranquils per aquell aparador de vida urbana. Alguns diuen que han estat devorats per les bèsties què actualment habiten els carrers del barri. Però la causa no és altra que la degeneració moral i social a conseqüència de la impúdica insurrecció popular que van provocar els fets de març, i que cap caçador de tendències gosaria reportar-la com a cool a cap magazine cultural. Dels carrers del barri s'hi han apoderat centenars de gossos, entre d'altres animals salvatges, a qui els graciosos, com es fan anomenar els ciutadans de la comuna, veneren amb la mateixa devoció que ho fan els hindús amb les vaques sagrades, i els prenen com a model de comportament cívic. Com si d'una infecció es tractés, el barri barceloní, ara anomenat l'Estat de Gràcia, s'ha plagat de vagabunds, immigrants, prostitutes, bojos i altres personatges estrambòtics i desfets socials que ocupen la que es coneix com l'última de les utopies pirates.

Els fets es van desencadenar a principis de març, milers d'anys després de les manifestacions del filòsof cínic, quan un intern fugat de l'hospital psiquiàtric, il·luminat per la claror un dia assolellat, va ser vist enmig de la plaça de la Virreina predicant l'adveniment de “la primavera dels orgasmes socialistes”. L'incident no tendria més repercussió si no fos perquè El Xinès, així com se'l coneix, acompanyava la predicació al mateix temps que es masturbava, sense miraments pels astorats graciencs, a la vegada que cridava a major intensitat arribant a l'orgasme: “Això és l'estat de gràcia, això és l'estat de gràcia!!”. Lògicament, l'intern fou immediatament retornat al psiquiàtric, on se li havien diagnosticat desordres esquizoides de personalitat, demència llibertina i onanisme compulsiu, entre d'altres trastorns, i semblava que la tranquil·litat havia tornat al barri després d'aquest fet aïllat. Però res més lluny de la realitat. La llavor que El Xinès havia sembrat de forma seminal en poc temps havia germinat. L'olor de les seves corregudes semblava haver atret a les desenes de gossos abandonats que s'aplegaren als carrers de Gràcia impregnant-lo amb la pudor dels seus pixats. No eren menys d'unes desenes, tampoc, els vagabunds qui abandonaven la mendicitat per posar en pràctica els actes d'onanisme públic, a imitació del Xinès, anomenant a aquella expressió de llibertat com el gest de gràcia. “Amunt els pàries de la terra!”, cridaven amb un puny alçat i amb l'altre agitant-se els genitals, “Visca l'Estat de Gràcia”.

L'arribada de la primavera no va provocar només una agitació de la líbido i els genitals sinó que va derivar cap a una insurrecció popular, batejada com a la gran erecció del poble. L'arribada dels pàries va desterrar als habitants del barri posseïdors de decència moral i benestar econòmic, mentre la insurrecció no feia més que augmentar i trobar nous adeptes. Intel·lectuals vinguts de tot el món, que es fèren anomenar marcistes per vinculació als fets de març, s'adheriren a l'Estat de Gràcia dotant de contingut polític l'impúdic comportament dels vagabunds onanistes. L'exhibició pública d'aquella obscena sexualitat posava de manifest un gran rebuig cap a la propietat privada i els seus mecanismes de reproducció i dominació social perpetrats a través de la moral burgesa, el gest de gràcia era una manifestació del desig i l'afirmació pròpia que recuperava l'espai públic alliberant-lo de les cadenes repressives de la moral dominant. La unió dels intel·lectuals i els vagabunds es va convertir amb la gran unió entre teoria i pràctica que sempre ha faltat a totes les revolucions, fins al punt en què els intel·lectuals adoptaren les formes dels indigents i aquests les idees dels pensadors, confonent-se els uns amb els altres per formar una nova massa social.

Les forces de l'ordre no van tardar en intervenir, i un gran desplegament policial es va introduir al barri per eradicar a cops de porra aquella aberració social què anava en augment. Però la seva intervenció no va fer més que agreujar la situació i topar-se amb una resposta popular inesperada. Les classes socials més desafavorides i col·lectius d'individus inadaptats es van solidaritzar amb l'Estat de Gràcia, defensant-la amb totes les seves forces com al darrer reducte de llibertat què hom desitjava. Els mossos no donaven crèdit al que estava passant. Centenars de punkis, guiats a la comuna pels seus gossos, els reberen amb llançaments de litrones. L'infinit arsenal de llaunes que els pakis amagaven als subterranis era una inesgotable font de municions què competia amb les bales de goma. Els policies es debatien els límits de la seva ètica professional quan havien de carregar contra els gossos que els atacaven. La ferocitat dels graciosos no tenia límits. Atrapaven als policies un per un i a queixalades els hi arrabassaven la pell, deixant-ne els òssos als canins. Al plaer de l'antropofàgia no s'hi resisitien ni els vegetarians, i amb la sang dels agents es tenyien les parets de pintades amb el crit de guerra "mossega a un mosso!".

Davant la imminent derrota i les desercions que es donaven en les seves files, la policia es va veure obligada a demanar tots els reforços possibles i proclamar l'estat d'alerta màxima. La duresa de la repressió policial semblava posar fi a la insurrecció i netejar tota la ronya què havia brotat al barri, l'Estat de Gràcia no duraria més que un polvet ràpid. Però quan tot es donava per perdut, dels múltiples comerços regentats per xinesos van sorgir-ne milícies d'orientals, experts en kung-fú i altres arts marcials, què, a base de nunchakus, potades voladores i kame-hame-hàs, estovaren de valent als antidisturbis alliberant la comuna de les forces repressives. Des de la Diagonal els graciosos acomiadaren a les forces d'ocupació amb crits de victòria mentre es remenaven els genitals amb el gest de gràcia.

Després d'aquella gran victòria es va procedir a seguir el model clàssic d'una revolució popular, però com que la presó els quedava massa lluny van decidir assaltar primer el psiquiàtric, alliberant-ne els interns on s'hi trobava entre ells el qui havia estat el principal instigador de tota la revolta. Al Xinès se'l va coronar amb un embut al cap i des del balcó de la plaça de la Vila de Gràcia, davant una gran expectació, va fer el discurs inaugural de la comuna. “Amunt els pàries de la terra! Visca L'estat de Gràcia!! La primavera dels orgasmes socialistes ha arribat per alliberar els nostres cossos i les nostres ments de la presó moral a què hem estat sotmesos durant segles sota restricció del civisme i del fals ideal d'humanitat. Un ideal que ens ha desprès de la nostra naturalesa i ens ha domesticat, separant-nos entre classes i espècies, fent-nos súbdits dels poderosos!! L'Estat de Gràcia és l'estat d'anarquia orgiàstica i de sexualitat socialitzada que dissol les fronteres entre cossos i classes, des d'aquí declarem la guerra al civisme i a tota moral opressiva. Visca la Comuna dels Graciosos!! Visca l'Estat de Gràcia!” Les paraules del Xinès excitaren a les masses que, entre crits i udols, esclataren en una orgia frenètica a la què el Xinès, des del balcó i amb el penis erecte, s'hi va llençar amb aires d'estrella de rock, dissolent-se entre les seves carns.

Malgrat el seu malnom, es desconeixia quina era la procedència del Xinès, tant el seu aspecte com el seu accent eren estranys. Es deia que havia viatjat per tot el món, de manicomi en manicomi, fins que per atzar o fi del pelegrinatge havia arribat fins a Gràcia. No es sabia si l'Estat de Gràcia havia sorgit de manera espontània o havia estat deliberadament planejat per aquell personatge. Perquè encara que l'ideari popular s'hagués format des de la pràctica de la insurrecció, el Xinès semblava haver estat en possessió de la moral graciosa des de sempre. Es deia que era ell qui conscientment havia fet arribar als gossos i vagabunds al barri i crear la xarxa marcial de xinesos, estratègicament encoberta per petits comerços, que salvaren l'Estat de Gràcia. També es pressuposava que s'havia mesclat en cercles intel·lectuals per gestar les idees del pensament marcista. Alguns creien que era la reencarnació del filòsof Diògenes el Cínic. D'altres deien que era simplement un psicòtic que s'apropiava de la psicosi col·lectiva per enaltir els seus deliris egòlatres.

En contra del què deien els diagnòstics de la psiquiatria, el Xinès es definia a si mateix com a cínic, orientalista i utopista. Havia llegit amb atenció els llibres de Confuci i Sun Tzu, coneixia les pràctiques situacionistes i les perpetrades per pirates, no hi havia cap revolució o heretgia al llarg de la història que li resultés aliena. Però d'on més havia après, deia, era de l'observació i la llarga convivència amb els gossos al carrer. Admirava i adoptava el seu comportament impúdic i amoral, a qui també se'ls imposava una domesticació anàloga a la dels humans.

Però tota la seva identitat i el seu discurs es van fondre i confondre en l'orgia social de la comuna esdevenint en una sola entitat formada per les masses. L'Estat de Gràcia no es va conformar amb aquell petit reducte veïnal, ben aviat va començar alterar l'ordre de tota la Ciutat Comtal. Van assaltar el Zoo per alliberar-ne a les bèsties salvatges, a qui se'ls hi concedia el ple dret a la ciutadania convidant-les a unir-se en una mútua convivència amb la humanitat, acceptant el risc de ser devorats per elles a canvi de fer més graciosa la ciutat. Amb els tigres i les panteres al seu costat ningú s'atrevia a impedir que els graciosos sabotegessin la propaganda ideològica imposada als ciutadans. Havien après del gest de gràcia què la més mínima acció podia provocar una reacció d'il·limitables conseqüències, per això subvertien la propaganda política del poder adherint-hi una petita línoa que modifiqués una lletra i capgirés el misatge. Alterant els principals lemes de domesticació ciutadana aconseguien alterar també les ments dels barcelonins, qui molts adoptaven el comportament dels insurrectes amb la subtil explosió a l'inconscient que els provocava la lectura arreu de sentències que reclamaven "cinisme al metro" o exigien "cinisme, si us plau".

La generalitat, encara avergonyida per la humiliant derrota a què sotmeteren les seves forces, sol·licitava a l'estat espanyol la intervenció de l'exèrcit per imposar l'ordre a la ciutat, però des de La Moncloa s'ignoraven les seves súpliques afirmant que no es tractava d'una qüestió d'estat, dissimulant així la por a la reacció dels irreductibles graciosos. No quedava més remei que silenciar els aldarulls i mantenir als revoltats en quarantena pensant que així el despropòsit acabaria destruint-se per si mateix. Però l'Estat de Gràcia es refusava a l'aïllament. Amb la voluntat d'incloure a tots els exclosos de la societat es van apoderar del Passeig de Gràcia, què reivindicaven com a propi per la gràcia del seu nom i consideraven ideal per passejar amb un elefant. L'alliberament del territori, però, es va realitzar des de fora de les fronteres del barri, la insurrecció dels veïns del Raval ,els pallassos, mims, prostitutes, estàtues humanes i traficants de droga, va trencar amb la quarantena que sotmetia a la comuna, i es van reivindicar com a part de l'Estat de Gràcia. Així la comuna s'obria de portes al món i donava la benvinguda a tots els pirates i malaurats què hi volguessin formar part.

L'Estat de Gràcia s'havia erigit com una irreductible utopia. Malgrat el silenciament a què es sotmetia des de tots els mitjans de comunicació, qui es negaven a informar dels fets no tant per la censura sinó per la vergonya que els feia relatar aquella obscenitat, el rumor de la comuna s'estenia per tot el món, des d'on arribaven tot tipus de personatges estranys a l'estat ingovernable. S'havia normalitzat la perversió. Les prostitutes alliberades educaven al poble en els secrets del plaer sexual i minvaven el caràcter fal·locèntric al què tendia la comuna. L'intercanvi carnal havia fet desaparèixer la necessitat de l'intercanvi monetari, acabant així amb la diferència entre classes socials. La propietat privada havia deixat d'existir per la seva pròpia inutilitat, el bon clima primaverenc i l'ambient festiu feien innecessari l'ús de l'habitatge, tothom preferia l'espai públic com a lloc on viure i reposar. Els matins les places de Gràcia despertaven amb balls de swing on tothom hi participava que es perllongaven durant tot el dia derivant en una orgia popular. La còpula no discriminava entre races, gèneres, edat o espècie animal a què es pertanyés, no hi havia estrats socials. Però ni la còpula perpètua feia perdre el costum popular d'exercir el gest de gràcia, considerat com un dels drets fonamentals de tot ciutadà.

Com més s'estenia el poder de l'Estat de Gràcia més creixia la impotència en què es trobava la generalitat, abandonada a la seva sort per la resta d'institucions que no es volien embrutar del problema. Catalunya es convertia en l'abocador on s'hi aplegava tota la brutícia social d'arreu del món i les despeses en frustrades intervencions policials i reparació de danys malauraven tot el pressupost del govern. Es diu que molts dels polítics més conservadors s'apropaven a la comuna, amagats en l'anonimat, alliberant les més ocultes de les seves perversions per redimir després la seva culpa amb uns quants pare nostres i endurint les mesures repressives. La majoria dels agents que s'hi infiltraven diàriament queien rendits al cant llibertari de l'orgia popular, desertant a les files dels graciosos. Molts altres es donaven de baixa per l'estrès posttraumàtic, les depressions i els atacs de pànic que els provocaven les mesures d'autodefensa dels insurrectes. Als agents què hi intervenien se'ls devorava a queixalades, se'ls servia d'aliment a les bèsties o se'ls hi aplicaven terribles tortures xineses consistents en fer-lis pessigolles fins que els agents morien en un esclat de riure. Les forces de l'ordre, de bon grat haguessin firmat la institució de la guillotina com a mesura repressiva contra els enemics de la comuna, en lloc de trobar-se amb el més terrible dels mètodes d'execució pública. Al policia què es capturava se li aplicava sense pietat la pena del bukake.

Des del parlament encara es discuteix la situació sense arribar a un consens que resolgui el problema. Però ningú gosa anomenar l'Estat de Gràcia. Les ments ben pensants no poden assimilar els desagradables fets que s'hi succeeixen, i hom prefereix fer veure que no ha vist res. Al parlament no es parla de l'Estat de Gràcia. L'estat espanyol posa a disposició dels catalans tots els seus recursos perquè s'acceleri el procés sobiranista que porti Catalunya a la independència, mentre que tots els partits catalans coincideixen que no és moment de perseguir quimeres i què és necessari fomentat la indivisible unitat d'Espanya. Però no es parla de l'Estat de Gràcia.